Em preocupen i molesten molt els qui, parlant d’immigració, comencen els seus arguments, sempre queixes, dient: “jo no sóc racista, però….” Per això ja m’avanço i abans que ningú m’ho digui, ja m’ho dic jo. Sóc racista.

Crec que qualsevol ésser humà, només pel fet d’haver nascut, té dret a viure arreu del planeta Terra, allà on li ‘roti’ (i si vol i pot viure a Mart, també) Crec que qualsevol ésser humà ha de poder travessar qualsevol frontera sense demanar permís i disculpes a ningú per fer-ho. Crec que qualsevol ésser humà té dret a gaudir d’una vida digna, amb tot el que això implica. Crec en la solidaritat dels qui més tenen vers els que viuen en precari. Crec que el ‘primer món’ (nosaltres), estem en deute amb el ‘tercer món’ per tot el que els vàrem espoliar-robar-saquejar quan els vàrem descobrir-colonitzar-civilitzar.

Malauradament, qualsevol semblança entre el que jo cregui i la realitat és pura coincidència, que diuen a les sèries de televisió. Per això, com que vivim en un món injust, ple de prejudicis i regulat per normes i lleis arbitràries, que la majoria acceptem, cal dir les coses com són, no com ens agradaria que fossin. I jo vull saber qui viu a casa meva.

No m’interessa saber com ha arribat, però si vull saber qui viu a casa meva. No el faré fora si no té papers, però vull saber qui viu a casa meva. No li negaré assistència sanitària, educació pels seus fills i ajuts socials si no té feina, però vull saber qui viu a casa meva. No permetré que empresaris ‘fastigosos’ els ‘explotin’ per un sou de misèria, però vull saber qui viu a casa meva. Denunciaré als llogaters ‘mesquins’ que cobren mil euros perquè 17 persones ‘visquin’ en 60 metres, però vull saber qui viu a casa meva. No demanaré que la policia sigui més dura amb els d’aquí, que no pas amb els ‘d’allà’, però vull saber qui viu a casa meva.

Perquè sabent qui viu a casa meva, és més probable que pugui solucionar els problemes de convivència que puguin aparèixer en una societat que barreja multitud de cultures ben diferents. I perquè sabent qui viu a casa meva, podré avaluar les necessitats reals dels qui hi viuen, de tots, i planificar la despesa en funció dels recursos que tinc al meu abast.

No comparteixo la demagògia dels qui opinen sobre tema des del fals progressisme del ‘tots som humans i s’ha de ser solidari… i prou’. Sí, tots som humans i hem de ser solidaris, però vivim en una societat on s’han de complir un mínim d’ obligacions per a poder accedir a una pila de drets. I si demanar això és ser racista, sóc racista.

I el que em preocupa més, encara. Si els partits polítics demòcrates no es posen les ‘piles’ en aquest tema, i ho fan ja mateix, d’aquí dos dies començarem a veure ‘Plataformes x Catalunya’ arreu del país. Perquè en el tema de la immigració, el que s’ha de fer és xerrar poc i actuar més. Cal prendre mesures, i si pot ser que les prenguin els ajuntaments, que són els qui tenen el contacte més proper als ciutadans. El que sobren són discursos moralistes de gent que no ha estat mai a Vic o Salt. Parlo de viure, no de passar-hi amb el cotxe per l’autovia.

Els referèndums són de puta mare. L’expressió màxima de la democràcia popular. Fins i tot més que les eleccions on has de votar una llista tancada, plena de noms de candidats que no deixaries mai de cangurs dels teus fills.

A casa meva, cada matí fem un referèndum. Formen part de la cultura democràtica que l’Anna i jo intentem inculcar a la mainada. Una urna del tot a 60 cèntims, les paperetes amb la pregunta i la resposta corresponent, el seu recompte,… fins i tot fem campanya a favor o en contra del tema ‘referendat’ Ah! I la participació és multitudinària: la meva dona, el nen gran, de sis anys, el petit, de tres (que sovint no vota, rebel·lia pura) i jo mateix. Votem si la mama ha de fer suc de taronges natural o si el papa va a buscar croissants calents a la pastisseria de la cantonada. Votem si esmorzem mirant el ‘Canal Disney’ o els ‘Matins’ del Cuní, perdó, de TV3. Decidim, lliurement, si la mama fa llenties o ‘palitos’ de merluza. Tot, absolutament tot a casa meva, es decideix per referèndums. Només hi ha un petit problema, sigui quin sigui el resultat final, acabem fent el que vol la meva dona. Què és la que mana de veritat.

Amb aquesta vivència personal, només vull constatar que estic totalment d’acord amb que es promoguin referèndums sobre la Independència arreu de Catalunya. Crec que els haurien de patrocinar (amb peles) els ajuntaments, amb el màxim de publicitat i fent proselitisme per a que voti la major quantitat possible de gent.

Font 'La Gaceta de los negocios'

 Des de la més absoluta enveja podrida juro solemnement sobre el dvd del ‘del Triplet’ que oferia el Mundo Deportivo que: ¡Jo vull ser Laporta!.

El somni de qualsevol tio amb dos collons i no els ‘meapiles’ que el critiquen per ser el que ells no poden ser: triomfador, milionari, follador, President, xulo, prepotent, ‘vacilón’, cregut, mal educat, sobrat, etc… I després de veure les fotos de la festa de l’1-0 al Madrid, encara vull ser-ho més.

Vull fotre un ‘braguetasso’ que em pagui l’aval i la campanya per ser President del Barça. Vull tenir una colla d’amics llepes que em diguin que sí a tot a canvi d’una plaça de pàrquing i xuclar de la mamella de la Llotja. Vull tenir amants brasileres a compte del club i anar de festa amb el jugador de moda. Vull fer negocis amb l’amo del xiringuito audiovisual del país i del meu ídol futbolístic de tota la vida. Vull follar-me la filla d’un president d’un país molt llunyà i fer calés amb el seu pare, encara que sigui un dictador. Vull anar a l’ONU i fer-me fotos amb el meu amic ‘americà’. Vull espiar als meus enemics i als meus amics, però sense que ho hagi ordenat jo, pagant els socis i que els espiats es baixin els pantalons quan surti a la llum pública. Vull que els independentistes i els sobiranistes del país (són el mateix?) em ‘mengin el rabo‘ per a anar a les seves llistes electorals. Vull que tothom em critiqui, però ser líder de les enquestes de popularitat. Vull compar-me un dúplex a la Diagonal, ‘que t’hi cagues’. Vull dir que la culpa és de la ‘caverna mediàtica’. Vull que s’em recordi com el President del Barça més catalanista de la seva història (presidents afusellats inclosos). Vull ser President de la Generalitat i escridassar als diputats des de la tribuna d’oradors amb un “¡¡¡al loro, qué no estamos tan mal. Que no os embauquen!!!”

No vull ser Obama, ni Vicenç Ferrer, ni Messi. Vull ser Laporta. Potser aniré a l’infern, però m’ho passaré de ‘puta mare’.

Em fot molt que em prenguin per imbècil. I si a més ho intenten fer tocant-me la fibra sensible encara més.

Quan va néixer el meu primer fill vaig recuperar l’esperit del Nadal. Ja no anaven a ser uns pocs dies de festa en els quals sortia de farra i tornava a l’alba amb el risc que els Reis m’enxampessin fora del llit i em quedés sense regals. Tornaria a decorar l’arbre, muntaria, de nou, aquell pessebre de Betlem palestí, amb filat i soldats de ‘Famobil’ perquè sigui més real, el Tió cagaria a la Nit de Nadal i els Reis no mirarien el saldo de la VISA per a portar tot el que demana la carta i alguna cosa més.

No sóc dogmàtic. De fet no em vaig oposar gens a l’arribada de Papà Noel, aquest immigrant ‘rojeras’ que venia del nord i que, tot i no ser dels meus, ja m’anava bé perquè em portava els regals una setmana abans que els Reis. Però em fot que quatre espavilats es passin de la ratlla i vulguin canviar-me la tradició per a guanyar més pasta. Nadal són els quinze dies que van del principi de les vacances del cole a la tornada de Reis. Com a molt estic disposat a acceptar que es comencin a escalfar motors a partir del 13 de dicembre, Santa Llúcia. Però em nego en rotund a sentir ‘l’esperit nadalenc’ el 14 de novembre perquè l’ajuntament ja ha començat a adornar els carrers, un creatiu massa ‘avançat’ ha gravat una falca de ràdio cantant ‘Fins el 15 de novembre, fum, fum, fum’, un hotel ja ha plantat l’arbre ple de llumenetes, m’omplin el buzon de revistes de joguines per provocar als nens o perquè la Coca-cola ja em felicita les Festes.

Ja sé que a molts els encantaria que Nadal fos tot l’any, sobirana estupidesa digna del James Stewart més ensucrat, però fins que es demostri el contrari, o el Govern ho imposi per decret, Nadal només se celebra quan estem de vacances. I si no, que l’hi preguntin als qui tenen guàrdia la Nit de Nadal o per Cap d’any. La resta són ximpleries i ganes de tocar la fibra perquè gastem més o perquè l’ajuntament ens tingui ‘atontats’ veient les llumenetes dels carrers. Per cert, Bon Nadal.