The Banana Tribune

Dissabte, 4 de setembre de 2010     

Dret a la ignorància universitària

3 setembre 2010

La nova mesura que pretén imposar el Govern de la Generalitat per tal que els professors universitaris tinguin un mínim de coneixement de la llengua catalana és una solemne ximpleria. A un professor de física, de medicina o d’aeronàutica, què carai l’importa saber o no saber català? Això no passa enlloc del món.

A França, per exemple, a cap professor universitari no se li exigeix que sàpiga català; el que importa és que sigui un bon científic, un bon professors, i prou. Ni a Anglaterra ni al Japó, ni a la Xina. A què vénen aquestes extravagàncies dels catalans?

A Madrid, per exemple, no tenen cap problema amb contractar un professor japonès, alemany o rus, si de veritat és una eminència en la seva matèria. I per tant, ells imparteixen les classes en la llengua que volen, el japonès, l’alemany o el rus. Us imagineu que per ser professor titular de la Univesitat de Madrid s’hagués de saber espanyol, o que els de la Sorbona de París haguessin de saber francès? El mateix Sala Martín, que també ha protestat per la proposta de la Generalitat, pot fer les seves classes d’economia en català als Estats Units, perquè el que importa no és la llengua sinó els seus coneixements com a economista.

Només faltaria que ara pretenguéssim exigir als professors universitaris que entenguin la llengua (les preguntes, els treballs…)  dels alumnes!

Pagar rescat? depèn a qui i per a qui

29 agost 2010

Sempre n’hi ha de malintencionats que no desaprofiten cap ocasió per a tirar l’aigua al seu molí. L’alliberament dels dos cooperants catalans segrestats per Al Qaida ràpidament ha estat comparat amb els segrestos d’ETA, que s’han resolt sempre d’una altra manera.

És evident que aquesta vegada no només s’ha pagat rescat amb diner negre, sinó que a més s’ha hagut de pagat a la justícia perquè fes la vista grossa i permetés l’alliberament d’alguns terroristes. Però d’aquí a comparar-ho amb el cas d’ETA hi va un bon tros.

Per exemple, en el cas de Miguel Àngel Blanco, ETA no exigia diners ni tan sols l’alliberament de cap dels seus presos; simplement exigia que es complís Llei que estableix que qualsevol pres ha d’estar el més proper possible al seu domicili habitual. Una exigència absolutament inacceptable pel Govern espanyol, que en un acte heroic (emulant aquell llegendari Guzman el Bueno) va preferir sacrificar-lo abans de claudicar davant els terroristes.

Pagar o no un rescat, no depèn de l’interès per a salvar les vides dels segrestats, que normalment importen ben poc, ni de la possible il·legalitat en què s’incorre en pagar un rescat, ni molt menys en l’import d’aquest rescat. Depèn de l’interès nacional. I Zapatero, amb molt bon criteri, ha considerat que l’interès nacional, ara, residia en poder mostrar al deprimits ciutadans espanyols una nota d’optimisme: alguna cosa podia acabar sortint bé. 

Que els diners pagats, inclòs l’alliberament de terroristes, i sobretot la lliçó apresa que sempre surt més compte segrestar un espanyol que un francès, pugui ser un bon incentiu per a incrementar els segrestos i les accions terroristes, això és “pecata minuta”. L’intent de negociació amb ETA va venir ben just com no li costa el càrrec al President espanyol; pagar per un rescat a ETA hauria desgastat el polític que ho hagués permès; en canvi, el pagament d’aquest rescat s’ha pogut presentar com una acció humanitària digne de tota lloança.

Aquesta és la diferència.

Oficines de preOcupació

26 agost 2010

El Senat ha aprovat una nova reforma del mercat laboral (no sé quantes en portem, ja) que limitarà el període de temps en què els parats poden rebutjar una feina o un curs de formació. La proposta, criticada pels sindicats, ha rebut el suport de l’esquerra (PSC-PSOE, ERC, IC-V) i el vot en contra de la dreta, del Partit Popular. I una vegada més ha pogut tirar endavant gràcies al paper de mitges tintes del PNB i de CiU, que s’han abstingut.

No sé si és que el Partit Popular està més en sintonia amb els sindicats, si és que hi ha hagut un intercanvi de papers, o si és que tot plegat és una comèdia. Més d’una persona sense feina (i més d’un milió també) deu haver quedat astorat en llegir que a partir d’ara no podrà rebutjar propostes de treball o de programes de reinserció laboral. Algú ha rebut mai, des d’una “Oficina de Empleo” o des d’una “Oficina d’Ocupació” una proposta de treball?.

Aquestes oficines de l’Administració no tenen la més mínima intenció de buscar cap lloc de treball ni cap curs de formació per als parats. En el millor dels casos publiquen en la seva cartellera, cursets organitzats per les mateixes centrals sindicals o les patronals, que després resulten ser simples tapadores per a encobrir subvencions, i que es limiten a enviar uns llibrets i un diploma que no serveix per a res.

Algú podria pensar, doncs, que les Oficines d’Ocupació no serveixen per a res. I gaire bé se li hauria de donar la raó, si no fos perquè serveixen per a donar ocupació als seus treballadors. Que ja és molt.

Defensora del Poble espanyol

22 agost 2010

A aquests catalans no hi ha qui els entengui. Ara resulta que es queixen perquè la Defensora del Pueblo ha recorregut davant el Constitucional la nova Llei d’acollida aprovada pel Parlament de Catalunya. Una Llei aprovada per la majoria, el 90%, dels representants del poble de Catalunya per força ha de ser nociva per al poble espanyol. I la senyora María Luisa Cava de Llano és la Defensora del Pueblo Espanyol, i no del Pueblo Catalán.

Des de la seva perspectiva, igual com ho feien també els del Tribunal Constitucional i els amics de la Falange, el que cal és evitar la convivència a Catalunya, ì sobretot que els immigrants s’acabin integrant en la societat catalana. Se’ls ha de recordar que ells són estrangers i que, per tant, això del català no va amb ells.

Per al pueblo espanyol, al qual defensa la senyora María Luisa Cava de Llano, seria molt més profitós que hi hagués conflictes a Catalunya enlloc d’aquesta absurda idea d’integrar la gent sigui quina sigui la seva procedència. Que hi hagués dues línies d’escola, una per a catalans i l’altra per a castellans, a la qual haurien d’anar, està clar, els xinesos, els romanesos, els marroquís o els senegalesos.

A més la Constitució espanyola és molt clara en aquest sentit, i així ho ha interpretat el Tribunal Constitucional: Només el castellà pot tenir la supremacia sobre les altres llengües, obligar aprendre castellà no és cap imposició i en canvi sí que ho és obligar aprendre català. Hi ha races superiors que s’han de respectaar. I això la Defensora del Pueblo, del Pueblo Espanyol, ho sap molt bé i per això defensa la seva supremacia sobre pobles inferiors als quals ja es concedeix la gràcia de sobreviure (sempre que ho facin fluixet i a casa seva).

Torna l’estaca de Lluís LLach?

19 agost 2010

Semblava ja perdida en l’oblit la vella cançó de Lluís Llach que parlava d’alliberar-nos d’unes estaques: “… si tu estires fort per aquí, si jo estiro fort per allà…” I renoi, les estaques reapareixen de nou. És el nostre destí.

Els alcaldes de 14 municipis del Pallars, en un acte d’irresponsabilitat i sobretot de no saber quins són els seus límits han demanat que es retirin les estaques que Red Eléctrica Española havia començat a plantar pel territori per tal de marcat el traçat d’una nova línia de Molt Alta Tensió que ha d’enllaçar amb l’Aragó.

És incomprensible aquesta protesta dels propietaris i dels seus ajuntaments, perquè és evident que una empresa com Red Eléctrica Española, que obte altíssims beneficis, no té perquè demanar permís ni a propietaris ni a administracions locals per a ampliar el seu negoci. Només faltaria. Qui són els ajuntaments o els pagesos per dir si es poden plantar o no estaques o torres elèctiques a les seves propietats?.

Ja poden anar protestant que cap jutge del món no donaria la raó a un pagès, podent-la donar a una empresa tan solvent. El país necessita que hi hagi empreses (i empresaris) que acumulin grans fortunes, perquè això és el que dóna prestigi al país. I aquesta necessitat està per sobre de qualsevol estupidesa com un pretès dret de propietat o unes teòriques lleis que obligarien a demanar permisos. I això ho sap el govern i el jutge més ben untat!

Serem imbècils els catalans?

16 agost 2010

Tot i que, a priori, hom tendiria a no creure en imbecil·litats associades a una raça o a una nacionalitat perquè això seria una actitud clarament racista, sí que a vegades hi ha símptomes que tendeixen a arribar a aquesta mena de conclusions.

Vegem-ho. Resulta que cada català paga anualment, segons totes les estimacions, uns 3.000 euros més dels que pagaria si Catalunya fos un Estat independent. Resulta que anualment, si no existís el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, la Generalitat no hauria d’endeutar-se (actualment està als límits de solvència del Perú) i podria millorar les seves infrastructures al nivell de Dinamarca. Resulta que els espanyols, i amb ells el Tribunal Constitucional, no tenen cap mena de mirament a l’hora de considerar-nos inferiors en drets (Constitucionalment la llengua d’un català no és equiparable a la d’un castellà), i a l’hora de negar-nos fins i tot l’existència. Resulta que a Catalunya, segons totes les estadístiques, creix acceleradament el sentiment sobiranista. Resulta que a Catalunya hi ha una sola formació política parlamentària que es declara independentista. Resulta que, segons els seus dirigents, la seva estratègia ha estat perfecta i l’acció de Govern portada a terme en set anys és incomparablement millor que els 23 anys de CiU… De resultes de tot això, el resultat hauria de ser evident.

Doncs no. Resulta que aquesta majoria de ciutadans que es declaren sobiranistes, que se senten maltractats per l’Estat, que saben que perden molts diners i i molta qualitat de vida pel fet de pertàneyer a l’Estat espanyol, que han vist les excel·lències de la gestió de Govern dels republicans en comparació amb els governs convergents, acabaran votant opcions partidàries a mantenir l’status actual.

Serem imbècils? O és que hi ha alguna cosa que no quadra aquí?

Mal per mal, les mongetes de Santa Pau

12 agost 2010

El Tribunal Suprem (l’espanyol, perquè constitucionalment només un tribunal espanyol pot ser Suprem) ha concedit finalment el títol de baronessa de Santa Pau a la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada, que casualment és la dona del “xulo piscines” (i mai millor dit) Pedro J. Ramírez.

Es veu que feia tempps que anava darrere d’aquest titol nobiliari. La podien haver fet marquesa del Julivert, o comtessa de Campoflores, però es veu que li agraden les mongetes del ganxet. I per mongetes, les de santa Pau.

La senyora no ha estat mai al poble garrotxí, i probablement haurà de consultar la guia Michelin per saber on para, però al poble ja hi ha qui pensa en com rendibilitzar aquest nomenament. Seguint la idea del conte que explicava la història del Rei que anava despullat, igual poden fer creure a la nova baronessa que el títol és ben valorat per la població, però que n’espera alguna compensació: “Nobleza obliga”.

De ben segur que la senyora baronessa quedarà encantada quan vagi al poble i li ofereixen un bon plat de mongetes de Santa Pau. Fins i tot el seu home pot fer-ne ressenya gastronòmica a El Mundo, sempre que les mongetes no s’acompanyin de botifarra, és clar; perquè llavors ja seria ficar-nos en política, i nacionalista.

Justes reivindicacions dels controladors

9 agost 2010

Si ningú hi posa remei, els controladors aeris iniciaran una vaga justament ara en plenes vacances d’estiu. Com a treballadors, fa temps que reclamen els seus drets i l’administració no els escolta. I està clar, com qualsevol altre treballador, exercir el dret a la vaga és un recurs ben legítim. Són ben conscients del mal que pot produir una vaga del sector aeri en aquests moments, i precisament per això la faran, perquè aquesta és la seva força.

Incomprensiblement, el Ministre Blanco i Aena s’entossudeixen a no escoltar les seves justes reivindicacions. I els oferixen la misèrrima xifra de 200.000 euros anuals, el que vindria a ser uns 13.000 euros al mes. I està clar, això ho troben gaire bé un insult per una professió tan cansada i estressant com la seva. Assseguts davant l’ordinador, seguint les llumetes intermitents que es desplacen en totes direccions i que ells han d’evitar que topin. Una feina que es podria fer amb ordinadors, però llavors ja no tindria la gràcia del treball artesanal.

Davant d’una oferta tan inacceptabe, i més en temps de crisi en què ja s’ha retallat prou els sous de funcionaris i pensionistes com per a pagar-los a ells mínimament, és lògic que els controladors amenacin d’anar a la vaga. Com a mínim reclamen un sou mileurista, perquè ara mateix el que els ofereixen no es gaire més que el sou d’una pensió mitjana. (el detall de què el sou mileurista o del jubilat és mensual i el seu sigui diari, és insignificant).

En qualsevol cas, els treballadors amb consciència de formar part d’una classe obrera proletària ens solidaritzem amb ells, i assumirem resignadament els perjudicis que ens pugui reportar la seva vaga. Seguirem fidels a la consigna  d’aquell que deia: Proletaris de tot el món, uniu-vos!.

D’on penseu que surten les misses?

6 agost 2010

Després de les bones notícies que posaven el Banc de Santander al capdavant de  la solvència bancària europea, ja n’hi ha hagut que han sortit a aigualir la festa.

Justícia i Pau, Setem i l’anomenat Observatori del Deute tenen en marxa una campanya per a denunciar els negocis poc clars del Banc de Santander. O millor dit, segons ells és massa clar que els negocis del banc del senyor Botín no són del tot nets. En la seva campanya denuncien que el banc líder espanyol té interessos financers, com a accionista, en la indústria armamentística i en projectes arreu del món que sovint vulneren els drets humans… però produeixen sucosos beneficis! Per exemple, citen la seva participació en projectes com la fabricació de les anomenades bombes de fragmentació, prohibides en les convencions internacionals.

Jo no sé si aquesta gent de Justícia i Pau i companyia estan de broma i els falta un bull. A què ve ara, precisament ara que el Banc de Santander ha evidenciat ser un dels més solvents d’Europa, i per tant és l’orgull de tots els espanyols, sortir amb aquestes foteses que, d’altra banda, tampoc són cap novetat.

O d’on es pensen que surten les misses? És que són tan il·lusos com per pensar que la gent i les empreses fan els diners treballant honestament? Au va! Missaires de pacotilla!

Ja els tenim el peu al coll

3 agost 2010

S’hi ha treballat durant molts anys, però ara sembla que per fi comença a veure’s el final. L’objectiu d’uniformitzar lingüísticament Espanya, tan perseguit pel General Franco, sembla que està més a l’abast que mai.

Al País Valencià, la fórmula ha funcionat de primera.  Primer es va simular que es volia una equiparació del castellà i del valencià, oferint dues línies d’ensenyament separades i utilitzant un aparent bilingüísme. Després, incomplint el que establia d’Estatut (per què carai s’han de complir les Lleis si no són clarament favorables al nacionalisme espanyol!), s’ha anat limitant l’oferta de valencià de manera que obligatòriament la majoria s’havia d’apuntar a les escoles que ho feien tot en castellà; i igualment s’incompleix, gaire bé per decret, el mateix Estatut que estableix que els estudiants han de sortir amb un nivell semblant de castellà i de valencià. A la vegada l’administració valenciana ha anat deixant el valencià com a llengua residual. Resultat: tot un èxit, s’ha aconseguit erradicar el valencià de les ciutat d’Alacant i de València i progressivament s’espera fer-ho de la resta del territori.

A Catalunya, tot i la resistència de la Generalitat, també el català està en clar retrocés, i només ha faltat la darrera empenteta que li ha donat el Partit Popular, a través dels seus peons situats al Tribunal Constitucional, per acabar de rematar la feina. L’èxit és a tocar.


Publicitat