Dia 1:
Em trobo a Bélmez implicant-me a l’estudi d’un fenomen que requereix de la meva presència. Per sort, no es per tornar-li la cinta de casset d’Arévalo que em vaig quedar de la meva exnòvia d’allà, sinó per tractar una nova cara que ha sortit en una paret del poble.
El fenomen de les cares de Bélmez per reiteratiu que són ja no sorprèn com va succeir el 1971 quan van començar a sorgir les primeres aparicions. Però aquesta vegada la singularitat de l’esdeveniment ha cridat l’atenció de molts parapsicòlegs com jo mateix o el professor Leopoldo Alas ‘Cabrón’, eminent estudiós d’aquest fenòmens amb best-sellers publicats sobre el tema com “Las caras de Bélmez: realidad o truco” “Las caras de Bélmez: realidad o truco 2”, “Las caras de Bélmez: realidad o truco 3” o “¡Coño ya con las caras de Bélmez, qué pesadez, macho!”.
El motiu de tal expectació és que la cara de Bélmez, que ha aparegut en una escola bressol del petit poble de Jaén, venia pixelada.
A primer cop d’ull, i gràcies a la meva perícia, sembla ser que aquella cara podria tractar-se de la d’un menor o d’un Guàrdia Civil, el què explicaria els quadrets que la tapen. Els esperits responsables de tal esdeveniment estan molt conscienciats amb la llei de protecció al menor i coneixen molt bé el fet que sempre a diaris i televisions pixelin les cares dels guàrdies civils a les detencions etarres.
Leopoldo Alas ‘Cabrón’ no ho creu així. Mai ens hem portat bé.
Día 2:
Avui el professor i jo, ens hem despertat, en llits separats (no me’n vaig al llit amb qualsevol), amb una nova aparició a Bélmez. El meu contrincant ha estat el primer en personificar-se a casa de Adelaida Matabuena, la dona que ha trobat la cara a la paret de la seva dutxa.
Quan he arribat el professor ha hagut de rendir-se a l’evidència. Els responsables de les cares estan conscienciats amb tot tipus de llei de protecció de dades, de protecció al menor, els drets de la propietat intel·lectual i mil temes més, com afirmava jo.
La cara pixelada d’un home amb grans orelles, gran bigoti i ulleres de pasta en el fons de la dutxa, anava precedit per una signatura d’un contracte d’explotació d’imatge a les cortines de la mateixa dutxa.
Toma Leopoldo, a tomar po’l culo. ¡Un a zero! ¡Guanyo!
I ara ve el difícil, resoldre el què, el qui, el com i el perquè d’aquestes cares… i de les anteriors que encara s’estan estudiant.
Però la veritat és que el post és per deixar clar que sóc millor que el Leopoldo. ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ¡Toma! ….
Tags: Bélmez, cara pixelada, Cares de Bélmez, Jaén, Jordi Graví
